Buscar

Jordi Roig – Dos poemes i un vídeo


Després del tacte

Després del tacte neix amb la ferma voluntat de posar ordre als sentiments del passat. Un passat vulnerable que, amb el tems, s’ha convertit en veritat. L’autor, fa un exercici d’interiorització per palpar amb el ulls, escoltar amb el nas i dir en versos el detall de cada ferida i de cada ditada. En la primera part, els poemes s’esdevenen ordenats, cada un té per títol una lletra de l’abecedari com a criteri per intentar classificar les emocions, els dubtes, els amors, els silencis… La segona part, Faltes d’ortografia, la poètica fa un gir important, sobretot pel que fa a la forma. És en aquesta part on el poeta dibuixa amb traç segur fracassos i dubtes propis i aliens a l’hora d’entendre la vida i la impossibilitat d’ordenar-los. L’última part, La nit abans, és un sol poema, llarg i on descriu amb lirisme corprenedor el pas de la vida a la mort a través del paral·lelisme imaginari entre l’hospitalització del seu fill i una de la grans passions que tenis: els focs i els petards de la nit de Sant Joan, en què tot s’acaba consumint.

SENTIMENT DE CULPA                                                                                                              

Carrer avall, al costat del mar, hi ha una muralla de vidre que deixa passar la llum i els aspirants a perdre’s.

Va coincidir que ja marxaves, que et vaig veure tremolar.

Tu no sabies que venia a buscar el petó d’ahir a la nit.

Vas mirar enrere, pel retrovisor, per assegurar-te que havies deixat ben tancada la darrera mentida.

Els teus ulls m’aconsellen que abandoni amb dignitat.

Al final, allò que s’aprèn per força s’acaba oblidant cap als cinquanta.

No és meu el mèrit de trobar-te, ni tens la culpa de morir a cada onada.

RIEN DE RIEN

Tu que en saps tant, em dius: «No tinguis por, prova de tornar a començar i vine.

Podria ser perfecte, només cal que ploris quan no tinguis res a dir.

És ara, que estàs trist, que estàs tan lluny, que per respecte als déus ja no tires pedres contra el vent.

És ara, que encara no em coneixes, que els que hem nascut del ventre del dolor ens fem amics.»

Al carrer de les roses, una cançó abandonada fa temps que remuga amb sang a les galtes.

I tu, que sempre prens la iniciativa, gires la cantonada, decidit, demanes la carta i tries el vi.

A mi només em queda la desgana de créixer sense boca, com une ombre de la rue.

Hi ha una possibilitat entre mil que em mori sense presses, sense ràbia, fidel a la natura.

Quan es fa fosc t’ajeus al caire de la tomba i em mires com un germà.

És ara, milord. Ni tu ni jo tenim res.

0 visualizaciones0 comentarios

Entradas Recientes

Ver todo