Buscar

REFLEXIONS SOBRE RUMOR ECO ASÍ TÚ - Pilar Dalmases

Les paradoxes del dol: un cant a la Vida


L'autora d’aquesta petita joia, Mercedes Delclós, té un destacable currículum en el camp de la música i la poesia, però, més enllà de consideracions acadèmiques, em sembla especialment significatiu assenyalar que es tracta d'una autora que ha fet de la creativitat un dels grans eixos de la seva vida. Una persona que necessita crear contínuament i aquesta necessitat es plasma, no només a nivell literari i musical sinó en quasi tots els àmbits de la seva quotidianitat: quan s’inventa una recepta de cuina, quan penja una branca i unes fulles a les parets de casa seva o quan fa una combinació de colors en les plantes del seu pati. I val la pena ressaltar aquesta actitud vital perquè es troba a la base de la gènesi i elaboració d’aquest llibre. Actitud inseparable, d’altra banda, d'un gran amor a la Naturalesa, lloc privilegiat de contemplació però també d’acció (bicicleta, caminades, pujar muntanyes, running, nedar …). La seva obra és també, entre altres factors, el resultat d’aquesta manera de viure, d’una manera d’estar en el món.


RUMOR ECO ASÍ TÚ: un llibre de dol i amor que, en forma de dietari, ens mostra el procés de gestió de la pèrdua sobtada del company de vida. Pàgines de poesia i de prosa poètica, que parteixen de vivències concretes travessades pel dolor, l’enyor, la tristesa, la soledat … Experiències singulars que, en llegir-les, ens commouen perquè - com sol passar amb les manifestacions artístiques - ens posen en contacte i mobilitzen zones profundes de nosaltres mateixos que sovint queden amagades pels diferents tipus de brogits i voràgines que ens envolten.


El procés de dol mai és lineal. Transitar pel camí del dol és transitar per un camí ple de giravolts que avança i retrocedeix, que sembla progressar o estancar-se, que pot endinsar-se en un desert buit i sense fi , però també, inesperadament, arribar a indrets que conviden a la calma… Tot això és present en aquesta obra que traspua autenticitat i on podem seguir, pàgina a pàgina, el recorregut dolorós d’aprendre a viure sense la companyia de la persona estimada.


Viure el dolor i la tristesa, no defugir-les, endinsar-se en elles, tot abraçant-les, és el que, amb valentia i lucidesa, fa l'autora adoptant el punt de vista d’observadora per situar-se més enllà del dolor i transcendir-ho. Observadora del que hi ha dins i fora d’ella mateixa, possibilita que la paraula poètica brolli d’una consciència que sent i, alhora, observa aquest sentir per oferir-ne testimoni. Això és possible gràcies a un procés de silenciament profund que li permet a l’autora buidar-se en un doble sentit: es buida quan la seva atenció, prescindint de sorolls superflus, es focalitza en allò essencial. I també quan, a través de l’escriptura, treu fora tot allò observat tant a l’interior com a l’exterior d'ella mateixa perquè interior i exterior són, en realitat, dos nivells estretament i profundament fusionats que, al llarg de les pàgines, se’ns ofereixen com a inseparables.


Igualment fusionats i inseparables se’ns presenten diversos elements que, al llarg de les pàgines, configuren paradoxes carregades de força poètica. María Zambrano deia que les paradoxes serveixen per explicar la Vida molt més que les antinòmies del pensament. Des de la racionalitat discursiva fem servir una forma binària de pensament -conceptes oposats- i rebutgem les contradiccions i ens explica que, aquesta base lògica que funciona pel coneixement científic i tecnològic, resulta insuficient per explicar la Vida. Perquè la Vida no es deixa encotillar i tot sovint desborda els límits del pensament racional. Per expressar o tractar d’explicar aquesta resulten més adients les paradoxes on s’uneixen dos conceptes o termes aparentment contradictoris.


I de paradoxes vitals n’està ple el procés de dol que ens ofereix RUMOR ECO ASÍ TÚ. Especialment significatives -encara que es poden fer moltes matisacions capítol a capítol- són: Presència-Absència. Present-Passat. Pèrdua-Troballa.


En tota l’obra, presència i absència es donen simultàniament, de forma implícita i explícita. Ambdues viscudes intensament, fins al punt que l’absència, tan dolorosa, es transforma en presència, la gran presència que, davant nostre, creix pàgina a pàgina a mesura que avança el dol, a mesura que anem llegint. Absència present que ho omple tot. On acaba l’absència? On comença la presència? No hi ha límits entre una i altra: l’absència és presència i la presència és absència. Desafiant tota lògica la paradoxa ens explica i mostra el dol en tota la seva cruesa.


Quizá, es la fuerza de tu presencia, en esta ausencia evidente, en este silencio, lo que me recompone de otra manera. Tú riges mi energía vital, me empujas desde mis entrañas. (p. 55)


¿Cómo separar la presencia de la ausencia? ( …) ¿Qué diferencia hay entre el amor en vida y el amor en duelo? ¿Un navegar en la profundidad de nuestra naturaleza? ¿Un habitar en lo sagrado? Bienvenido seas pues amado duelo. (p. 32)


D'igual manera, ens anem trobant amb la fusió de present i passat. L’un es recolza en l’altre, es retroalimenten i s’impliquen mútuament. Això no és estrany si tenim en compte que, en un procés de dol, els records solen infiltrar-se amb insistència en el present i el present té tendència a lliscar cap al passat. Però en aquest cas, s’ha d’assenyalar que la unitat que arriben a constituir possibiliten una vivència diferent del temps, una experiència més enllà del temps cronològic ordinari. En el primer capítol ja ens parla d'un “temps detingut”, en altres de “no temps”... Ens estem apropant a la mística? Indubtablement sí, si aquesta paraula no la referim a transcendències “divinitzades” sinó a l’experiència que els humans podem tenir quan desapareixen, encara que només sigui per uns instants, els paràmetres temporals habituals per sentir-nos immersos en una mena de present etern on s’esborren passat i futur i es desdibuixen els límits entre nosaltres i allò que ens envolta.


Pero hoy es un día afortunado. Por esa ardilla, sí. Por esa ardilla que detiene el tiempo y me cobija en un lugar ingrávido, inesperado. Por esa ardilla que - de nuevo - me acerca a tí. (p. 23)


“El tiempo desaparece. No sé lo que es eso, eso que tantas veces nos oprime. De pronto ya no está. O quizá, ya no estoy. Sí, eso es. Otro lugar me acoge. (p.58)


Una altra paradoxa, la de pèrdua i troballa, es va perfilant paulatinament, mica en mica, implícitament, a mesura que l’obra i el dol avancen. La mort sobtada del company de vida instal·la de cop, a la persona que ha patit la pèrdua, en un territori desconegut, lluny de la llar afectiva i de les coordenades en què transcorria la vida. I, d’entrada, el nou territori produeix desconcert, estranyesa, com en un exili forçós.


Y en tierra de nadie ¿cómo dar sentido a la vida? (p.117)


La tristeza de tu ausencia es tan fuerte, que vivo atrapada en un mundo diferente del que piso, como una fantasma abatida que es máscara, enigma. (p.101)


Inevitablement tot dol requereix un procés d’adaptació i, fent servir el símil de l’exili, cal adaptar-se al nou paisatge, a la nova terra, fent un procés d’aprenentatge.


¿Cómo aprender -a partir de ahora- a amar la nada? ¿Ese otro estadio que quizá se parezca a una luna blanca, callada, en medio de la noche negra? Si tan sólo supiera por dónde empezar. ¿Hay que saber empezar? ¿Hay que saber? ¿Hay que dejar de saber? (p.62)


Aprenentatge dolorós d’una adaptació inevitable que tot exili comporta … Però pot la nova terra arribar a ser sentida i viscuda com a una terra d’acollida?


Una de les filòsofes que més va reflexionar i aprofundir sobre l’exili va ser, precisament, la ja esmentada María Zambrano que, partint de la seva condició de republicana exiliada per la guerra civil espanyola, va arribar a la conclusió que tots els humans som exiliats - encara que no en siguem conscients- . I som exiliats perquè estem allunyats del nostre origen, en un temps primigeni, sagrat, en que estàvem units al Tot. Es tracta d’un postulat present en diferents cultures i èpoques i que adopta formes diferents expressades en diferents mitologies. Prendre consciència d’aquesta pèrdua, d’aquest exili, ens fa sentir-nos a la intempèrie. Però, paradoxalment, és precisament la intempèrie, que a tots ens embolcalla, la “nova terra” que ens acull i, paradoxalment, possibilita la descoberta de la nostra autèntica condició humana, d’allò que realment som (som ningú i ho som tot). La pèrdua -un morir en vida- esdevé la condició per una troballa -renéixer- que és una nova consciència, un despertar a allò que alguns anomenen la “qualitat humana profunda”. Però és necessita valentia i lucidesa per trobar-se a la intempèrie i no defugir-la i això ho fa molt bé Mercedes Delclós, també a partir, com María Zambrano, de l’experiència dolorosa de la pèrdua i l’exili que aquesta comporta.



Morir para renacer

Morir, para vivir la plenitud de la conciencia

Morir, para sumergirse en lo más profundo de la vida.

Morir, para salir a flote.

En esta soledad que

sólo

puedo

amar



María Zambrano va afirmar que estimava el seu exili. El mateix sentit que podem llegir en l’anterior poema. Intempèrie i soledat esdevenen terra d’acollida,. Una nova consciència com a troballa.


Paradoxes que ens transmeten la fondària dels sentiments que amb tanta força poètica s’expressen al llarg del llibre.


Paradoxes que serveixen per explicar la Vida.


Paradoxes que tenen com a rerefons la gran paradoxa que tot ho conté: la unitat Vida-Mort, unitat indissoluble en la que tothom està immers . No hi ha vida sense mort. La mort és condició de possibilitat de la vida.


Sé, también, que esta especie de desamparo me alimenta, me agarra a la vida. ¡Qué contradicción! Tu muerte corroe mi vientre. Tu muerte germina mis entrañas. (p.109)


I tot aquest transitar amb mirada atenta, a l’escolta de allò essencial, està impregnat d’amor. Un amor en passat i present, en absència i presència, en pèrdues i troballes. Amor en cada página, en cada poema, en cada reflexió, en cada pregunta només aparentment sense resposta, en cada referència musical, en cada referència a la Natura i als petits fets de cada dia, en cada enyor, en cada record … en múltiples formes que adopta la quotidianitat: Vida en les seves múltiples manifestacions. L’amor a la persona estimada ens arriba a través de, i fusionat amb, una varietat de manifestacions de la Vida, fins al punt que l’amor a la persona i l’amor a la Vida resulten inseparables, es transformen l’un en l’altre. No es podria fer un millor homenatge a una persona desapareguda, en aquest cas a Ricard Admetlla: un llibre de dol que és un “Cant a la Vida”.


Nadar, nadar, ¿hacia dónde? No importa, el caso es nadar dentro de este mar que se mueve, que me mueve, que me impulsa, ¿cómo? no sé. Este mar, tan lleno de vida, paisaje sonoro, con sus voces flotando en olas y espumas, mostrándome tu imagen y tu aliento. (p. 121)


Déjate arrullar

por el sonido antiguo

Ritmos de vaivén

Absorbe el olor

mira

escucha

nada te distraiga


Tu aliento … el mar

Tu mirada … el mar (p.57)


Pilar Dalmases (Filòsofa)

36 visualizaciones0 comentarios

Entradas Recientes

Ver todo