ADAGIO, ALLEGRO MA NON TROPPO, LENTO - Mireia Farriol

Mireia Farriol ha confiat en les paraules, en les seves giragonses i dificultats, en la seva plenitud i pobresa per construir aquesta literatura del jo que l’acosta, a ella mateixa, al sentit i significat dels seus moments excepcionals. «La Mort no ens sabrà trobar mai al cor del bosc ple d’aromes...» diu el poema de Marià Manent amb què s’encapçala aquest llibre; i, menys lírica que el gran poeta del nou-cents, Mireia Farriol veu els camins del bosc, els seus vitricolls, els revolts dels anys com amagatalls de joia, de lluita, de preguntes, de comprensió i raciocini. Potser ho podria haver explicat a través de la música, o de la pintura, amb una selecció de fragments o de notes que ens haguessin guiat pels moments que, des d’aquestes arts, més l’han impactada però ha triat la vella fidelitat a la llengua, la lluita amb les paraules per fer, dels instants recuperats, un moment d’art que ara vol compartir amb nosaltres, els seus lectors.

 

Francesc Parcerisas