CAMÍ DEL XIMPLE - Ferran Garcia Querol

Quan em pregunten quin és el meu propòsit i quan el tindré llest, jo no ho sé dir. Sí que planifico, però a la pràctica em surten altres coses. Després, mirant enrere, m’adono que també tenien un sentit. Com un nen que juga a la platja amb sorra molla, quasi líquida. Al principi només fa pastetes, en sec veu com si hagués fet la torre d’un castell, i això li dona una clau per seguir amb la resta. Igualment, la clau no apareix quan penso paraules, busco idees o construeixo frases (això és senyal que he de parar), sinó quan elles venen a mi. Llavors m’agrada contemplar els materials, polir-los i modelar-los com un terrissaire, canviar-los de lloc com trossos d’un trencaclosques, fins que clic! Alguna cosa encaixa i tot brilla d’una altra manera. Formaven una seqüència secreta, on cada peça troba el seu lloc quan ja no es deixa moure d’allí. Havíem rebut fites llunyanes en dates properes i fites properes en dates llunyanes, perquè el temps ordinari i el poètic són diferents. Així és com alguns llocs i moments són arrencats del seu continu i formen una constel·lació per sobre nostre, una xarxa que ens engloba entre les seves malles. Els llestos, els llestos sí que saben esquivar els paranys del cor i protegir la realitat ordinària a tot preu. Només un ximple es deixaria atrapar per la seva pròpia malla, com un embrió en la seva matriu, fins que els horitzons se li obren en dolors de part. Llavors ens situem en un nivell més originari, per sota de qualsevol lluita i polèmica, per experimentar amb naturalitat i innocència el nostre revers. Ara entenem de quina manera havíem estat morts, limitats, i comencem a emergir a la vida, humils com herba que creix entre runes.