Buscar

CADA VETA DE VIDA: ORDRE I INFINIT

CADA VETA DE VIDA: ORDRE I INFINIT

Cada veta de vida, el primer llibre (que no novell) de Llucia Palliser, és un poemari exigent. Amb això vull dir que no es pot llegir a la lleugera. Ens demana atenció plena, una cosa a la qual cada vegada estem menys avesats, més encara amb la dispersió mental i emocional a què ens aboquen des de fa temps les xarxes socials. Però val la pena, us ho asseguro. Entrar en l’univers poètic que Llucia Palliser ha obert en aquest llibre és bategar a l’uníson amb el nucli de tot allò que ens fa humans: el temps viscut, el temps patit, el temps estimat, el temps malversat, el temps celebrat.

De fet, Cada veta de vida arrenca amb una inequívoca declaració d’intencions: “Cerquem l’ordre perquè se’ns desprèn la vida”. La poeta confia en la paraula per cercar aquest ordre, per ubicar l’angoixa del pas del temps en l’espai abastable del poema; però al mateix temps sap que cada mot, cada vers, pot contenir una potència semblant al big bang, una potència que obre universos imprevistos i inconeguts. I per tant, paradoxalment, allò que volíem contenir s’expandeix i es converteix en infinit: infinites lectures, infinites resignificacions d’allò viscut, infinites mirades. Perquè és això, en realitat, el que busca la poeta, el que busquem, de fet, totes les persones que escrivim i/o llegim poesia: busquem un ordre (amb el logos, amb la paraula) que ens aboqui a l’eternitat; busquem un espai (el poema) que, parafrasejant Vinyoli, contradigui la mort. Tot aquest poemari, aquest recull de vetes de vida, no fa sinó això: contradir la mort. Proclamar la vida cíclica, la vida que reneix quan semblava acabar-se, la vida en tota la seva expansió.


Tot el poemari està bastit damunt de quatre cicles quotidians que reconeixem en l’experiència vital: un d’extern (les fases de la lluna) que enllaça amb un d’intern (el cicle hormonal del cos menstruant), les fases del son, i els compassos d’una suite de Bach. L’Univers, el cos viscut (patit i celebrat) i la música són els pilars que sostenen les ferides, les pèrdues, les estelles del passat que encara fereixen el present: un material de vida que na Llucia concentra amb excel·lència en les altres dues parts del poemari: “Duel” i “Primum non nocere”.


Vull fer èmfasi en l’excel·lència d’aquests versos, en l’equilibri perfecte entre l’abstracció poètica més depurada i unes imatges de la concreció més descarnada. Una mostra, del poema “L’endarrerit”

res d’allò que sigui dit recompondrà la fuita

no hi pensis gaire

ets descompost la fita renéixer de la sement pútrida.

També excel·leix quan aborda el poema narratiu a “theta”:

Recordes la història / de Not l’alemany / éreu al moll / et negaves / a veure’l conduir / al seient del darrere / això no obstant /li oferies la cuixa / que ell amorosia / amb dits d’alga i sal.

O la manera amb què posa nom a la protecció contra el dolor, en un dels poemes de “Primum non nocere”: “et sents fora de perill a la teva cambra de guix”… “sota el substrat estant, alenes vida”. I en aquesta mateixa part, una imatge potent, que provoca en el lector el mateix estrèpit de què parla: “arrugo la distància amb el puny de la infàmia / i, a mesura que t’apropes, / l’estrèpit del plor es torna insuportable”.

El que dèiem al principi, buscar que els mots ordenin i al mateix temps aconseguir que generin universos infinits i imprevisibles, no és fàcil. De fet, és el més difícil de tot. I ho és, a parer meu, perquè no hi ha cap manual d’instruccions que ens dugui a la trobada amb la paraula plena, la que obre significats i silencis que donen sentit a la vivència. Tampoc no n’hi ha prou, només, amb la feina diària i disciplinada. No en poesia. Hi ajuda, esclar. Però no basta, no basta si no ens condueix a l’alquímia, a la màgia de la paraula poètica. I perquè ens hi condueixi, hem hagut d’entendre, abans, que hem d’amollar el control durant el procés. Que el poema, com la vida, és un ésser viu, cíclic, potencialment infinit, lligat al poeta, a la poeta en aquest cas, per la seva veu única i irrepetible. Na Llucia Palliser, treballadora incansable de la paraula poètica (escrita, escoltada, recitada), fa molt de temps (m’atreviria a dir que des de sempre, o almenys des que jo la conec, que són un grapat d’anys) que sap que aquest és el secret de la poesia infinita, de la poesia que perdura perquè diu el que la vida és, no el que pensem que la vida és. I és per això que aquestes vetes de vida es trenen amb les nostres, les de cadascú, i és per això també que les sabem, ja des d’ara, veritables i eternes. Han aconseguit l’objectiu: cercant un ordre, han trobat encara més vida, i, contra tot pronòstic, han contradit la mort.


Sònia Moll Gamboa

6 de novembre de 2021



12 visualizaciones0 comentarios

Entradas Recientes

Ver todo