UN PLAT QUE SE SERVEIX FRED
Una de les peculiaritats de la valenta editorial Stonberg és que són amants dels pròlegs. La novel·la és un gènere en el qual no sovintegen, però ells, sempre que poden, li incorporen. Quan em van publicar El gat de Shcrödinger (2012), vaig recórrer a un amic perquè me l’escrivís, i el Karma ha volgut que avui sigui jo qui prologui la novel·la de la Cristina. El cert és que llegir el manuscrit i escriure aquestes línies ha sigut un plaer inesperat. Prometo ser breu perquè l’obra és trepidant, i el que cal fer no és parlar d’ella, sinó gaudir-la des del primer moment.
Costa Bratva és un digne exemple d’aquesta nova fornada de novel·la negra feta en català i que transcorre a Catalunya. Fora complexes. El títol és un encert, i destil·la l’essència de l’obra. Una novel·la que fuig dels estereotips del gènere negre clàssic, gastadíssims, i explora nous camins i arguments. La màfia russa i l’esclavitud sexual són el rerefons d’aquesta obra, uns antagonistes terrorífics i memorables, d’un realisme esgarrifós, potser per la intuïció que hi ha molta realitat en aquest llibre. El prologuista en més d’una ocasió s’ha sorprès a si mateix arrufant el nas davant dels excessos dels mafiosos russos i dels seus clients. Les escenes crues es descriuen amb el realisme necessari, i l’autora no estalvia detalls, per desagradables que siguin. Al cap i a la fi, si un llibre no et remou d‘una manera o altra, no val la pena llegir-lo.
Malagelada flirteja amb la novel·la enigma, una subcategoria de la novel·la negra centrada en la resolució d’una incògnita, sense establir-s’hi totalment, i opta per una obra gairebé coral, on en alguns moments la investigació perd importància a favor de les relacions entre els personatges. Alguns dels que hi pul·lulen són de traca. Aquest és un pròleg spoilers free, però pareu atenció als motoristes adolescents, a la seva amiga també adolescent i a l’evolució de tots tres als llargs dels anys. I sense oblidar l’escultora, que aviat els eclipsa a tots. El pes de la novel·la recau en els personatges femenins, alguns dels quals tenen un grau de llibertat que fins ara, a la literatura clàssica, es reservava als homes. És una mica trist que encara ens n’hàgim de sorprendre, però de moment donem la benvinguda a les novel·les autènticament feministes, en tant que les dones resolen els problemes sense la supervisió paternal d’un home. A l’obra que ens ocupa, això passa amb tota naturalitat i fluïdesa, com hauria de ser sempre.
Malagelada es preocupa més de lligar bé la història que no pas de fer malabarismes amb el llenguatge, però al llarg de la novel·la trobareu expressions i paraules d’un català pristí, unes estructures que cada vegada se senten menys, i que és bo que els escriptors les incorporin a les seves obres, sobretot si ho fan amb tanta naturalitat com l’autora. L’argument, molt eficaç, conté diverses trames que s’entrellacen i que al final es resolen de manera satisfactòria en un parell de girs magistrals que canvien la perspectiva de la novel·la i que fan replantejar-la des del primer moment.
Costa Bratva és, per sobre de tot, una història sobre la venjança, i sobre com el seu ajornament no la fa menys terrible, sinó tot el contrari. Allò del plat que se serveix fred. Però també és una novel·la de denúncia, de creixement personal i, per descomptat, una història d’amor. No hi ha literatura sense història d’amor.
Celebrem, doncs, aquesta obra de Cristina Malagelada. Un llibre valent, àgil i atrevit, i que descriu uns fets incòmodes que el lector s’estimarà més que siguin fruit de la imaginació de l’autora. Una novel·la amb escenes escabroses, però també amb costumisme rural, i amb notes d’humor, que fan el plat més aromàtic i li treuen aspror. Un llibre protagonitzat per dones valentes i decidides en un món que tradicionalment ha sigut masculí, i que han après a fer el que els hi doni la gana sense haver de demanar permís.
Jordi Dausà Mascort