EL BALL DE LES SABATES i altres relats. – Judit Pitarg

Si el conte és una narració d’un succés notable, el present volum respon fidelment a aquesta senzilla definició. Darrera de cada títol hi trobarem un fet estrany, sorprenent o singular que el fa digne d’haver estat escrit. D’una banda, hi ha contes que són costumisme històric sense renunciar a la crítica social, com a «Un tros de paper», «El llistó» o a la convivència amb experiències meravelloses com a «Matèria sensible». També hi troba-rem contes psicològics, inquietants que aborden les para-doxes de la personalitat, la insatisfacció, la continua cerca de qui som, com l’Elvira-Laia-Pili de «Carambola a tres bandes» o el protagonista de «El captivador». Pel que fa als espais, els primers contes estan més lli-gats a escenaris rurals en un passat llunyà però de segui-da trobem una narrativa vinculada a escenaris urbans i un passat més immediat: les zones estiuenques de les platges tarragonines —Salou, La Pineda— o la mateixa capital. Històries d’amors fugaços, de desencís, de mort com a «El joc de les ungles», «Fred d’estiu» o «Plaça vella». Menys freqüents són altres ciutats però també es presenten alguns barris de la zona alta de Barcelona o de l’estranger en els quals trobem la crítica més despietada de l’autora com a «Les restes». La dona és la gran protagonista d’aquests contes,una dona que lluita pel seu espai, per la seva dignitat, per l’amor, per ser ella mateixa; lluita que fa des de la ironia i l’humor àcid. Així la veiem a «Seré a casa», a «De pas», a «La seva boca», a «Crisi a Tàrraco», a «El ball de les sabates». Sembla ser que la majoria d’aquests personatges viuen la impossibilitat d’estimar i d’ésser estimats, que cerquen l’abraçada com la nena híbrida de «Tarragona futura», aquesta nena androide que encara té una àvia humana a la zona D, que sap abraçar i embolcallar-la amb els seus braços. Els contes de la Judit Pitarg ens deixarien un regust amargant si no tinguessin el llenguatge poètic que els caracteritza, imatges belles que els redimeixen de la tristor i de la melangia. Tota la duresa d’aquests relats es suavitza amb un estil sintètic, ple de suggeriments, d’al·lusions, de mirades entrecreuades entre el narrador i el lector per tal d’endevinar, d’anar més enllà de la paraula escrita. El narrador explica un succés però és molt més allò que calla i que llegim a l’entrellat de les paraules. És aquesta el·lipsi narrativa un dels valors més ferms del present volum. I és això el que fa que aquestes narracions tinguin un estil propi.

Maria Teresa Claramunt