La multipremiada poeta, Gemma Solsona, autora del poemari Sensors en ascens, publicat per Stonberg Editorial, acaba de guanyar el 1r premi de poesia i l’accèssit de narrativa a la mostra literària d’Arenys de Mar. La Gemma ens ha fet un regal en accedir a que publiquem en el nostre bloc el relat breu amb que guanyà l’accèssit de narrativa. La distorsió d’una olor corporal és l’enigmàtic títol d’aquest relat. Gaudiu de la descoberta. Esperem els vostres comentaris.
LA DISTORSIÓ D’UNA OLOR CORPORAL – Gemma Solsona i Moix
Ell anhelava albirar la sentinella que s’alçava voluptuosa i imponent enmig de la contrada. Volia descobrir altre cop la imatge il·lusòria d’aquell campanar intentant superar l’ espessa boira que durant tant temps s’instal·lava de manera permanent al poble i que el cobria tot amb un espès mantell blanc. Tanmateix, la boira ara s’havia convertit en un mantell que ocultava el poble com si volgués amagar tot l’aire de ràbia, d’odi, de traïció i de mort que s’hi respirava, talment com si el volgués fer desaparèixer. Ni amb l’ajuda del sol, aquell poble no havia tornat a il·luminar-se després de la guerra. Una guerra que havia sembrat silencis, que havia obert ferides impossibles de cicatritzar, que havia estroncat il·lusions i que havia arruïnat la convivència cordial entre els veïns. La imatge de vencedors i vençuts es feia patent en qualsevol mirada, en qualsevol gest.
Ja havien passat tres anys del final de la guerra i la Maria encara no sabia d’on treia forces per tirar endavant. Feia el cor fort davant la seva tieta; ara la seva única família. La Maria, que ara tenia… ( quants anys tenia la Maria? Ni ella mateixa ho sabia. O potser no ho volia saber. Vint-i-tants?), hagués mort d’enyorança si la seva tieta no l’hagués acollit. Es feien companyia mútua i entre les dues feien mans i mànigues per esgarrapar quatre rosegons de pa sec i si hi havia sort, una arengada i un tros de xocolata per poder alimentar les seves misèries. Les penúries i la tristesa havien enterbolit la mirada de la Maria. Els seus ulls verdosos espurnejants de felicitat s’havien enfosquit de tal manera que ja era gairebé impossible percebre la nineta negra. La Maria s’havia convertit en una dona de poques paraules, solitària i enigmàtica, absorbida pels seus pensaments i per les seves pròpies històries. Passava llargues hores a les golfes de casa mirant per l’estreta i petita finestra el carrer. Després de tres anys, encara tenia l’esperança de veure’l aparèixer.
Ella era conscient que s’aferrava a una absurda idea, tanmateix, era la única que li donava forces per viure. Viure d’il·lusions, de paraules, d’imatges, de records. Quan la Maria s’adonava que els ulls se li humitejaven i que se li feia un nus a la gola que no la deixava respirar, intentava pensar en moments que havien compartit junts encara que fossin només somnis.
Aquell dia, però, va poder vagarejar ben poc pels seus records i les seves fantasies ja que va veure a través de la finestra que s’atansava en Jaume. La ganyota de la Maria va deixar ben palès les ganes que tenia de veure’l. Tan sols la seva presència ja li feia fàstic. Anava ben clenxat, amb una jaqueta fosca i unes sabates negres gegants. El seu somriure era petrificat i fals, apegalós i els seus ulls petits i bellugadissos sempre la observaven de dalt a baix sense parar, com si no es volguessin perdre ni un mil•límetre del cos de la Maria. La seva mirada era tan directa i pertorbadora que sovint ella se sentia com si la despullés. La repugnància que sentia per ell era tan gran que només el fet de veure’l ja li feia venir basques. La tieta en aquell moment no era a casa i ella va fer veure que tampoc. Després de trucar a la porta insistentment durant més de dos minuts seguits i veure que ningú l’obria, va marxar amb el cap cot carrer avall. Com podia ser que fos tan talòs i no s’adonés que ella l’estava esquivant de mala manera i que no en volia saber res d’ell?
Feia més d’un any que en Jaume intentava festejar amb la Maria però ella sempre el rebutjava amb l’excusa que era massa d’hora per començar a sortir amb un noi ja que encara era massa recent la mort dels seus pares. La Maria encara recorda com si fos ahir quan aquells tres senyors vestits amb uniforme, amb un bigoti fosc i molt poblat i amb un fusell penjat a l’esquena es van emportar el seu pare i després ja no el va tornar a veure més. El seu pare… un home amb uns ideals ferms, un republicà convincent i un ideòleg que creia en el poder del diàleg per canviar el món.
Just abans que comencés la guerra, ell va entrar de regidor a l’Ajuntament. A la Maria, se li posa la pell de gallina quan pensa en la infinitat de rumors macabres i morbosos que van arribar a circular sobre la mort del seu pare. I la seva mare… la seva mare, que era la mestra del poble, també se la van emportar dos homes i una dona al cap de pocs dies amb l’excusa que anaven a fer un tomb i no va tornar mai més. I ell… ell tampoc havia tornat a donar senyals de vida.
Després de veure com s’allunyava en Jaume, la Maria es va aixecar, va anar a buscar una cadira i s’hi va enfilar per poder agafar de dalt de tot de l’armari una capsa de llauna que tenia. Una capsa plena de records bruts i estripats. Fotos, retalls de diaris, anotacions i… La Maria va buscar i rebuscar. No podia ser. Li faltava el record que més havia protegit, el que més l’havia ajudat a sortir del pou sense fons en què havia caigut: li faltava una carta. Una carta esgrogueïda, amb unes lletres negres inclinades a l’esquerra escrites amb tinta inintel·ligibles. Tanmateix, el fet de no poder desxifrar les paraules no era un impediment ja que se la sabia de memòria. L’havia llegida tants cops tancada a les golfes, li havien regalimat tantes llàgrimes; l’havia plorat tant…! Després de més de dues hores de recerca ininterrompuda, la Maria va decidir anar a fer un tomb. Qui sap, potser l’aire fresc li faria retornar la memòria que en aquell moment li estava passant una mala jugada.
La Maria va sortir de casa tota decidida. Ja sabia on anava. Va creuar el carrer i va començar a caminar amb pas ràpid. Capficada, pensant on podia haver amagat la carta, es va sobresaltar quan gairebé va topar amb un vailet que no el tenia pas vist. No sabia d’on havia sortit però de ben poc va anar que no caiguessin els dos. El nen va passar tan arran de la Maria que fins i tot va notar la seva olor. Però… aquella olor… Feia més de tres anys que no l’havia tornat a sentir.
El seu nas la coneixia a la perfecció i la podia reconèixer a més de cent metres de distància. Era una olor inconfusible. Aquella olor… La Maria es va tornar a reincoporar, va foragitar els fantasmes del seu cap i es va girar per veure si el nen s’havia fet mal. El vailet havia desaparegut però li havia caigut un paper esgrogueït. La Maria el va agafar mig encuriosida. Després de llegir-lo el cor li anava a cent. Va mirar a banda i banda però no hi havia ni rastre del noi. No s’ho podia creure. Aquell paper… aquella lletra inclinada a…
S’estava fent fosc, la boira s’estava espessint i el paisatge s’estava transmutant. Les ombres projectades pels arbres feien esgarrifar, els matolls semblaven veritables murs infranquejables, els udols dels gossos feien estremir i el feble vent gemia. La Maria va començar a córrer. Sense parar s’anava girant insistentment. Tenia la sensació que algú la seguia, que algú l’observava de lluny. El neguit que l’havia envaït quan havia vist el paper s’havia convertit en una autèntica angoixa. Notava la presència d’algú darrere seu, algú que li tocava els cabells, que li xiuxiuejava quelcom a l’orella que desprenia una olor coneguda però quan la Maria es girava no veia ningú. Les cames feia estona que l’avisaven que ja no podien més però ara no podia parar. Havia de fer un últim esforç, ja hi arribava. La sensació d’ofec s’estava apoderant d’ella i, d’esma va intentar fer les últimes passes. Ja no hi veia a més de mig metre, la boira s’havia convertit en un autèntic turment que li impedia veure res. Amb prou feines podia albirar de lluny el petit refugi on es dirigia. La Maria notava com li coïen els ulls, li feien mal, molt mal. No podia forçar-los més. Exhausta i a les palpentes finalment hi va arribar. Va palpar a ulls clucs la porta. No estava tancada, estava ajustada. Ella la va empènyer amb les poques forces que encara tenia. En aquell refugi atrotinat ja no hi quedava absolutament res. La taula vella i la cadira espellifada havien desaparegut feia temps i el matalàs verd apedaçat se l’havia emportat un drapaire per vendre’l a dos rals.
No veia res. Tanmateix, impregnada de foscor i d’humitat sabia que allà hi havia algú més. Aquella olor…. No estava sola. A poc a poc, ella es va anar ajupint. A la gatzoneta, va palpar el terra gèlid. La mà va anar avançant fins que va topar amb un objecte. Era un bota. La mà, cada cop més tremolosa va anar pujant a poc a poc: un peu, una cama… Una mà ampla i aspre li va tocar la cara. La va acariciar feixugament. Ella va fer un petó en aquella mà. Per altra banda, la mà de la Maria va prendre la iniciativa i continuava explorant aquell terreny que d’una banda coneixia de memòria i a la perfecció però que per altra banda li resultava estrany. El tors, els braços, el coll, els cabells, la cara…A poc a poc es va anar arraulint al costat d’aquell cos tan gran i tan llarg. Havia fet l’esforç inútil de forçar la vista per tal de veure-li la cara però era impossible. La foscor era molt atapeïda i l’únic que havia obtingut era un mal de cap horrorós. Tot i així, actuava sota les ordres d’un desig desmesurat i incontrolat. Un desig que havia estat ocult i amagat des de feia més de tres anys. Tenia unes ganes desmesurades de besar-lo. A poc a poc li va anar descordant la jaqueta i va anar resseguint els seus llavis damunt del seu pit. Va anar pujant fins arribar al coll. El coll: ella sabia que el coll era el seu punt feble. Finalment, després de pujar per una poblada i espessa barba va arribar als seus gruixuts llavis i es van fondre en un petó que no es va acabar mai. Al cap d’uns minuts, una respiració més accelerada i una altra més feixuga es van unir acompassadament.
Els primers raig d’un sol feble es van escolar entremig de l’estreta finestra del refugi. Ella es va despertar. Tenia molt fred. La humitat se li havia instal·lat dins el seu prim cos i no havia volgut marxar. La Maria es va tombar intuïtivament per veure-li la cara. Feia tres anys que havia perdut el seu rastre i les faccions de la seva cara se li havien desdibuixat. Tampoc havia sentit la seva veu. Però és que aquella nit les paraules no van ser necessàries. Tanmateix, la il·lusió de veure’l es van esvair al cap d’uns segons. A la Maria li va costar reaccionar. Aquell lloc on ell havia estat estirat no hi havia res, només pols. No hi havia ni rastre d’ell. Ella es va asseure, automàticament va buscar la roba al terra però es va adonar que ja estava vestida. Va sortir fora. El fred gelava les pedres. Li feia molt mal el cap. Però no es volia resignar. Ara no, ara que l’havia retrobat no volia tornar-lo a perdre. Va començar a córrer sense parar cridant el nom d’ell. Va creuar el carrer principal del poble sense deixar d’anomenar-lo. Els veïns la miraven espantats, alguns compungits. Com podia ser que aquella mossa tan eixerida hagués perdut el seny d’aquella manera? D’altres es feien creus de sentir el nom que ella anomenava. Però si el nom que ella cridava als quatre vents era el d’un vailet de deu anys que havia desaparegut bosc amunt ara feia ben bé vint anys i del qual ningú n’havia tornat a saber res d’ell.
Comentários