L’Expresident de la Generalitat, Molt Honorable Sr. Jordi Pujol, ens parla de L’Elies de Can Tunis:
L’Elies de Can Tunis, una novel·la que no ho és. Però que sí que ho és. És només que és de debò.
És una novel·la. D’un home bo.
És una novel·la d’un barri i d’un grup humà. Un grup humà que ha viscut en condicions molt difícils durant molts anys.
És una novel·la que ens parla de generositat i d’humanitat.
És una novel·la que ens parla d’un temps. De seixanta anys difícils. I que ens parla sobretot de l’esperit de superació de gent senzilla que s’hauria pogut rendir, però que no ho va fer. Gràcies a molts homes i dones. I entre ells, d’una manera molt destacada, l’Elies Ortiz.
És una novel·la, perquè la vida de l’Elies Ortiz va tenir aspectes que se surten del corrent. Per començar, aspectes familiars. Va trigar molt a saber qui eren els seus pares. D’on venia. Que venia d’una situació complicada però a la qual ell, més que cap de les persones implicades, va donar un tomb positiu, fraternal, calorós.
És una novel·la perquè hi ha tendresa. N’hi ha prou de llegir les cartes d’amor entre ell i la Rosa durant els quatre anys de servei militar. Cada dia. No totes eren de deu pàgines. Aquesta va ser una excepció. I cada dia, o molt sovint, un poema. Val a dir que la Rosa, la que seria la seva dona, que ell anomenava la seva nineta, era una dona de molta categoria. I un bon complement de l’Elies. Generosa, però que tocava de peus a terra. Afectuosa i amb caràcter. Tot això surt en el relat, que sí que és una novel·la.
Què és una novel·la, sinó el relat d’una vida? O d’un barri? O d’una ciutat? D’una il·lusió. D’una i·lusió personal. D’un projecte. De persones que s’estimen. Tot això surt en L’Elies de Can Tunis. En un ambient socialment i econòmicament difícil, però que dóna més relleu encara a la persona idealista, responsable i generosa que va ser l’Elies Ortiz.
És una novel·la perquè hi glateix l’ànima d’un barri, de tot un col·lectiu lluitador, generós, esperançat. També nostàlgic. Nostàlgic perquè el barri s’està acabant, com explica molt bé en Julio Baños: “l’ocàs d’un barri”, diu. S’està acabant perquè l’esforç de superació ha anat donant resultat. I això és molt bo. Però inquieta que s’esquerdin el clima de fraternitat, la mentalitat de superació, la qualitat humana.
És una novel·la perquè reflecteix el pas del temps. Dels primers anys trenta fins al tombant del segle. De tot el que ha passat socialment, políticament, religiosament.
És una novel·la que ajuda a creure en la gent. A tenir-hi fe.
No cal insistir-hi més. Llegiu «la novel·la que no ho és», i que no ho és perquè no és de ficció. Però que ho és perquè explica la vida d’un home, d’un home just. I acabo recomanant que no deixeu de llegir el comentari d’en Candel que tanca el llibre. Llegiu-lo. Que bé que ho explica, en Candel. En Candel i la Bíblia. Que bé que parla dels homes justos, que són pocs, però que salven la ciutat. O el barri. I que bé que conclou, en Candel: «Anna, un d’aquests homes era el teu pare».
Jordi Pujol i Soley – Expresident de la Generalitat de Catalunya
Comentarios