L’escriptor i periodista, Josep M. Fonalleras, parla de La pell de zebra.
En aquesta esbojarrada història, res no és el que sembla. Sembla una intriga política i és un manual aplicat de relacions públiques. Sembla una excursió lúdica a la ciència de la comu-nicació i és un relat trepidant de conxorxes i desencontres. Recull bona part de la tradició de la novel·la d’espies i incorpora materials que provenen d’algú que coneix a la perfecció la teoria i la pràctica de les maneres que tenen els humans per fer veure el que no són i per actuar amb aparences i sota aparences que no són la realitat. On és, però, la realitat? I la veritat? Aquestes són pregun-tes implícites per al lector, que assisteix a una mena d’acostament ucrònic a un episodi històric recent que coneixem a la perfecció (o no tant) i del qual en treu conclusions que potser són diferents a les conviccions que tenia abans d’iniciar la lectura. Per entendre’ns: no només hi havia dues línies d’investigació (segons la famosíssima frase del ministre Acebes) sinó que potser n’hi ha almenys una altra, la que es dedueix de les intrigues i els complots protagonitzats sense voler per aquest desconcertat senyor Random, professor de la Universitat de Girona. Els espais de la pròpia Universitat, les relacions entre els seus membres, l’acurada descripció de l’atmosfera d’uns estudis,aporten a la novel·la un plus de versemblança que ajuda a an-corar la ficció en uns paràmetres coneguts i possibles. Aquesta part, que funciona com un “roman à clé”, inclou picades d’ullet al món vidriòlic de Tom Sharpe, però el relat, més enllà de l’acostament al món universitari, visita després territoris també coneguts (amb constants referències a l’etapa de l’últim govern del PP) que són nous a mesura que ens endinsem en una trama on tot pot ocórrer, on tot forma part no pas d’un complot in-ternacional sinó d’una estratègia literària que té, com a objec-tiu, entretenir el lector i, també, obligar-lo a reflexionar sobre allò que Vargas Llosa anomena la veritat de les mentides. Aquesta és la clau de La pell de zebra. La introducció de conceptes extrets de l’univers de la comunicació, la presència fonamental d’idees relacionades amb la publicitat i els “media”, en una barreja on també s’incorpora un dibuix de la societat política. Aquest còctel no solament és explosiu sinó divertit i alliçonador.
Josep M. Fonalleras
Comments