Ser aún és un llibre de servei, un poemari de servei de caràcter privat però també públic sobre el procés de la malaltia. La malaltia, un viatge perillós que ens pot dur fins a la temuda mort i que ens trasbalsa. El poeta argentí Héctor Viel Temperley digué en un dels seus poemes: “Voy hacia lo que menos conocí en mi vida: voy hacia mi cuerpo”. El desconcert psíquic de la persona davant l’agressió de la malaltia, amb la presència de la mort.
Després vindrà aquesta mena de dol —que el malalt ha de superar per acceptar el propi estat i fer front a la malaltia― que comporta l’enyor de què s’ha perdut i la preocupació pels éssers estimats. I finalment i amb sort, la joia de la curació.
Tot aquest és un procés d’emocions que com molt bé diu Fernando Muñoz al pròleg de Ser aún, "Pilar Plaza ha volgut reconstruir generosament perquè el lector també pugui viure-les".
Virginia Wolff deia que els malalts són els que millor saben veure el cel. En el poemari de Pilar Plaza, que avui presentem, hi trobareu el reflex del seu cel poètic —de la seva pròpia visió poètica del món—, de la seva agudesa perceptiva, de la fina ironia i sentit de l’humor que tant la caracteritzen, de la seva autenticitat i bellesa que ja vam descobrir a El hueso pensativo i a Espejos de la memoria.
Però algú podria preguntar: Hi ha poesia en la malaltia? I la resposta és que hi ha poesia en totes les coses i, si un és capaç de veure-la, en la malaltia, també. Blai Bonet deia “La meva intenció quan escric és la de fer llum al qui em llegeix. Vull il·luminar una mica la realitat, donar-li un poc més de claror de la que té, vull fer-la notar. Un dels elements bàsics de la poesia és fer notar la realitat que és una manera preciosa de transmetre emocions, sentiments, coneixements, i bellesa.
Aquesta realitat, tanmateix, de vegades pot ser molt dura, com la que mostren certs poemes de Ser aún, però és que l’experiència vital sobre la qual han estat compostos aquests poemes de Pilar Plaza, ho requeria. Pilar Plaza a Ser aún fa honor a una de les seves grandeses que és poetitzar la veritat. Per cert, he utilitzat la paraula “compostos” en lloc d’escrits perquè m’agrada molt quan en Fernado Muñoz diu que Pilar Plaza no escriu poemes sinó que els compon.
Un poeta escriu un poema per posar ordre en el seu interior i, si pot, ajudar al món, és a dir, ajudar-nos a cadascú de nosaltres. Els poemes així, esdevenen pal·liatius, una catarsi, i una reinterpretació del dolor viscut que ens ajuda a entendre i, per tant, a fer-nos més forts. És per això que parlo de Ser aún com un llibre de servei. És per això que Pilar Plaza em deia: “Me duele aún y me parece demasiado intimo para ponerlo en circulación, pero hice la prueba con amigos/as que han tenido o tienen esta vivencia y me dicen que los ayuda en su travesía lo cual me ha decidido. Me siento obligada por solidaridad".
Les malalties, com deia Miquel Martí Pol les vivim: “En solitud, però no solitaris, si reconduïm la vida amb la certesa que cap esforç no cau en terra eixorca”
Fins aquí no he llegit ni un sol vers del poemari. He mirat d’explicar-lo i de transmetre-us l’emoció que em va provocar. Només, si m’ho permeteu, us llegiré una frase del que diu Teresa Martín a la contraportada del llibre: “Ser aún, ser en cada momento y encontrarnos en este espejo humano de palabras que son nuestras porque van más allà de Pilar Plaza, la poeta que nos las ha entregado generosamente”.
Gaudiu de la descoberta.
Jordi Castelló