A començaments d’any vam publicar un poemari que és una petita joia: Passatger de F. Xavier Simarro, un bellíssim recull de Haikus i Tankes. Per a tots aquells que vulgueu saber més sobre aquest tipus de poesia d’origen oriental us recomanem llegir la ponència que l’escriptora Montserrat Galícia va dictar a l’acte de presentació del poemari de F. Xavier Simarro. Entendreu, i per tant estimareu, aquest tipus de poesia i els poemes de Passatger. Gaudiu de la descoberta.
PRESENTACIÓ DE PASSATGER DEL FRANCESC XAVIER SIMARRO
Quan el Xavier m’ho va demanar, vaig dir-li que em feia molt de respecte prologar un llibre de poesia, que el meu camp era el de la prosa, que, pel que feia a la poesia, era una lectora eclèctica i desordenada. Ell, amablement, em va recordar un llibre meu, Interiors, que té una clara voluntat de prosa poètica, la qual cosa era certa. I va afegir que, com a filla d’un poeta, l’Antoni Galicia, alguna cosa se’m devia haver quedat. Li vaig haver de donar la raó i aquí em teniu.
Passatger, deixeu que ho digui per endavant, és un recull de haikus, una petita joia… petita per l’extensió del llibre i dels poemes, no per la qualitat.
Per una feliç casualitat fa anys que tinc un interès molt especial pels haikus i les tankas. La meva afició per la poesia, diguem-ne oriental, va començar llegint les traduccions de poesia xinesa de Marià Manent, llibres editats per Proa com L’aire daurat o Un núvol lleuger. Després de la Xina, amb poetes com Li Bo i Wang Wei, vaig passar de manera natural, al Japó amb Basho i Busson.
Us parlaré dels haikus, i del seu desenvolupament, perquè em sembla imprescindible situar de manera convenient aquest tipus de poesia per poder valorar i emmarcar el magnífic treball del Xavier.
El haiku és un poema breu. La seva pauta formal és de tres versos, disset unitats de so o sil.labes. La tradició poètica occidental, la nostra, valora l’eloqüència i el joc verbal, però, pel contrari, el haiku busca sobretot comprimir en un espai, ben exigu, ben escàs, tot allò que el poeta vol expressar. Escolteu com ho fa el Xavier Simarro:
Orenetes van mentre venen llamps i trons. Se m’adreça el cel?
En quan a la forma, encara que el haiku japonés s’escriu de vegades en una sola línia de dalt a baix, en l’escriptura japonesa, la seva estructura interna és un poema de tres versos. Pel que fa al contingut, el haiku, tracta d’aspectes de la natura, però una natura presa en un sentit ampli, és a dir que comprèn, la vida humana i totes les activitats que comporta, també el fet d’escriure:
La ploma entre els dits i la paraula volant dins del silenci.
El haikú és caracteritza per la percepció instantània, per l’amor a les petites coses i per la seva humilitat. Del haiku s’ha dit que és una poesia lil•liputenca i també que “és la il.luminació per la que penetrem en la vida les coses”. Igualment s’afirma que la raó de ser del haiku és l’instant, és el batec:
Gotes de pluja que són repics d’humitat. El batall del cel.
El haikú com a forma poètica va néixer a la cort de Kyoto, l’antiga capital de Japó, durant el període medieval japonès. Va néixer com entreteniment cultural dels nobles i les dames de la cort. El mateix nom de haikai, el nom antic del haiku, significa “allò que es entretingut” , entreteniment. A les reunions dels nobles japonesos el que es perseguia era omplir el temps lliure i les hores ocioses amb un entreteniment cultural. Durant aquelles reunions els participants s’asseien a la manera japonesa, sobre els seus talons damunt del tatami, -que com sabeu són unes estores de jonc i palla-.
A les reunions poètiques el primer participant de la ronda havia de compondre una estrofa inicial de tres versos, disset unitats de so, el que ara seria un haiku, i la persona següent ho havia de completar amb una estrofa de dos versos, catorze unitats de so. Així es tenia una mena de haiku amb colofó, és a dir el que ara coneixem amb el nom de tanka. La tanka, per descomptat comparteix l’esperit del haiku. Brevetat, lleugeresa, percepció instantània. Aquesta bonica història de les reunions poètiques ha servit, doncs, per introduir un altre concepte poètic, el de tanka., donat que, el poemari que presentem avui, Passatger, consta de 161 haikus i 24 tankes.
De tota manera el terme haiku que he anomenat de manera tan i tan reiterada és un terme relativament modern, que es va fixar, segons sembla a començament del segle XX. A l’època que he comentat abans no se’n deia així.
Haikus i tankes s’han conreat en moltes llengües, a Europa va arribar la febre de l’orientalisme ja fa molts anys i trobem autors en totes les llengües. En català han conreat haikus i tankes poetes tan importants com Josep Maria Junoy, Agustí Bartra, Joan Salvat Papasseit, Carles Riba, Marius Torres, Salvador Espriu, i Rosa Leveroni, entre d’altres. I Joana Raspall, que va morir fa poc, una poeta del Baix Llobregat, una poeta que la comarca hauria d’honorar com es mereix., i a la que el Xavier dedica un haiku.
Na Joana Raspall, la poeta que en sap de mots. *Arpegis llegits.
Podem dir de forma taxativa que tant haikus com tanques ja tenen un lloc en la tradició poètica catalana.
En castellà, Octavio Paz, premi Nobel de literatura, va dedicar moltes hores de la seva vida al haiku, va traduir a Basho, el gran autor japonès de haikus, i també en va escriure de propis.
No voldria deixar de mencionar una excel·lent poeta que viu a Cornellà, que signa amb el pseudònim de Maria de Luis i que ha escrit diversos llibres de haikus que també recomano si voleu gaudir d’aquest tipus de poesia.
He dit que el haiku japonès tractava bàsicament d’aspectes de la natura, presa en un sentit ampli, és a dir comprenent, també, la vida humana i les seves activitats.
El ball és a punt a la sala de miralls. La vida és vals lent.
La vida humana, la seva fugacitat i la mort són temes universals, com també ho és el pas del temps. Temes universals i la raó de ser de la literatura de totes les èpoques i de totes les cultures. Escotem el haiku amb que comença el llibre.
Passatger d’un temps, temps a tocar del final m’espanta el topall
El temps, el pas del temps, té una importància cabdal en tot el poemari i aquest mot, temps, el trobem d’una manera constant. Però els poemes també parlen del temps amb altres paraules que ens hi remeten. Paraules com futur o record…
Quin esdevenir? No en sé res de cap futur. Potser en vindrà algun?
Un altra tema molt present en tot el llibre és l’escriptura, l’ofici d’escriptor, l’ofici de poeta. Escrit, escriure, teclejar, paraula, mot, paper, full, ploma, plomí, quadern.
Dits que teclegen en la tarda que es fa gris. Un blanc colpejat.
Terrejar mots una tarda que és llavor. Solcar amb la ploma.
La paraula, el fet d’escriure, de compondre versos, és pot interpretar , fàcilment, com la necessitat que té el poeta d’atrapar la vida, d’atrapar el moment. La necessitat i la urgència del poeta per lligar l’instant enfront del temps que s’esmuny. Com si atrapant el poema, atrapés la vida. Escriure poesia és la manera de transcendir el temps. És la manera de transcendir i perpetuar la vida del poeta que és finita ja que disposa d’un temps limitat en aquest món.
I en definitiva, això que he dit, explicaria tota la poesia, i també tota la literatura, i tot l’art. Perquè l’art en totes les seves expressions és una manera de transcendir la pròpia existència, una manera de dotar la vida de significat.
Jo, acabava el pròleg de Passatger dient que, quan arribem a l’últim poema del llibre ens queda un regust de poc, voldríem continuar llegint, però el poeta sap que, com en el haiku i la tanka, la brevetat és un valor.
Per sort la poesia és per llegir però, sobretot, per rellegir.
Moltes gràcies
Montserrat Galícia Cornellà, 21 de gener 2014
Comentários