Ens trobam amb un escriptor que ja ha fet camí dins del camp de la creació literària que ara ens presenta la seva segona novel·la La cel·la blanca. Tan per l’estructura i el tractament del tema com per l’estil, es detecta que es tracta d’un autor consolidat, que mostra una gran traça en el plantejament de la trama i en la construcció dels personatges.
La cel·la blanca sortí a la llum ara fa gairebé un any, pel mes d’octubre del 2021, en una edició molt ben acurada i atractiva de la mà de Stonberg Editorial. També té l’aval de la ploma de Gabriel Barceló Bover, que n’ha redactat el pròleg, en el qual apareix una referència, molt encertada, a la nissaga d’escriptors de la família Fuster que comença pel seu avi , Gabriel Fuster Forteza, segueix amb el seu oncle Josep M. Fuster Perelló, i jo em permetria d’afegir-hi la del seu germà, Gabriel M. Pérez Fuster , també poeta, a qui Gabriel Barceló es refereix més endavant.
a i atractiva de la mà de Stomberg Editorial. També té l’aval de la ploma de Gabriel Barceló Bover, que n’ha redactat el pròleg, en el qual apareix una referència, molt encertada, a la nissaga d’escriptors de la família Fuster que comença pel seu avi , Gabriel Fuster Forteza, segueix amb el seu oncle Josep M. Fuster Perelló, i jo em permetria d’afegir-hi la del seu germà, Gabriel M. Pérez Fuster , també poeta, a qui Gabriel Barceló es refereix més endavant.
La cita que elegeix Ricard Pérez per introduir-nos en la simbologia del món de ficció en el qual ens vol submergir és de Fernando Pessoa i diu així: “El que no viu perdura. Nosaltres no, perquè vivim”. És una reflexió molt profunda sobre la vida i sobre la mort: “El que no viu perdura”, és a dir, les roques, els estris inanimats... nosaltres no perduram perquè som humans , per tant ens cal assumir que la mort forma part de la nostra naturalesa i que la vida és el millor que tenim. La vida i la mort són, al cap i a la fi, dues cares de la mateixa moneda.
Si ens centram en la novel·la, el primer contacte que tenim amb la història és el de la pròpia veu del protagonista, Narcís Salvatella, qui serà el fil conductor de la trama. És un contacte de xoc, com un sacseig sorprenent, ja que el personatge ens anuncia que és a una cel·la blanca, empresonat, i que està a punt de suïcidar-se amb una sobredosi de pastilles que ha anat acaramullant d’amagat dels vigilants. Tot i això, el to és natural, però, no hi notam angoixa sinó la seguretat que es dedueix d’una decisió molt meditada.
Així, amb una sola pàgina, Ricard Pérez ens posa en context i ens desvela el final de la història que ens anirà oferint, a petites dosis, al llarg de les pàgines que la segueixen.
Després d’aquesta primera presa de contacte, La cel·la blanca està dividida en dues parts, la primera està formada per 22 capítols, anunciats amb numeració aràbiga, i la segona comprèn des del capítol 23 fins al 43, 21 més. L’obra acaba amb un epíleg que connecta amb el principi i clou la novel·la de manera rodona, com en joc d’encaixos.
Tot seguint amb la part estructural, a més de l’estructura capitular, Ricard Pérez utilitza la tipografia per anunciar-nos quin és el moment de la veu que parla: en cursiva, ens fa arribar el dia a dia actual del protagonista, els sentiments, les emocions, els pensaments i els records que l’acompanyen a la cel·la blanca, és la seva aportació més íntima i personal. Ja fa 25 anys que és a la presó i és l’allunyament del món de fora i la manca d’amor el que el porten a la idea del suïcidi. L’altra veu, en lletra rodona, és el portal dels records: ens immergeix en els detalls de la infantesa i joventut de Narcís Salvatella, un jove barceloní dels anys 70-80, que es veu marcat per un destí inexpugnable que, malgrat els seus esforços reiterats, l’aboca ala cel·la blanca. Ens explica el què i el com dels esdeveniments dins el marc d’una vida tranquil·la que podria haver estat plàcida i feliç. Es tracta de dues línies paral·leles que, a poc a poc, els lectors anam entrellaçant.
La cel·la blanca, la blancor que en moltes ocasions té una simbologia de puresa, de netedat, d’alliberament...en aquesta ocasió és al contrari , és com si tot estàs tan desinfectat i net, tan fred, que hagués perdut la seva essència, la seva gràcia natural.
En el transcurs de la novel·la , l’autor ens regala nombroses referències literàries que s’intercalen en la trama en un estil àgil i agradable:
“Jo sempre havia estat un nen una mica diferent dels altres. M’agradava la solitud i sovint em tancava a la meva habitació a llegir. Gaudia dels llibres d’aventures, de por i de misteri. El meu personatge preferit era el detectiu anglès Sherlock Holmes. M’hagués agradat posseir la seva intel·ligència. Resolia tots els casos complicats. Es concentrava, rumiava i anava descobrint els fets sense l’ajut de ningú. Un matí vam anar amb el pare al mercat de Sant Antoni. Havia complert tretze anys i em va dir que em podia comprar un parell de llibres. Vaig estar remirant per les parades fins que vaig trobar les obres completes de Sherlock Holmes. Els llibres eren de color fosc, amb imitació de pell i paper de Bíblia. Al principi el pare em va mirar dubtant però al final va accedir a la meva petició. Quan tornàvem cap a casa duia agafats els llibres com si es tractés d’un tresor que es pogués trencar en qualsevol moment. Només frisava per arribar i començar a llegir les històries de Conan Doyle amb el detectiu londinenc com a protagonista.”
És un tipus d’intertextualitat que ens ajuda a perfilar el personatge, a conèixer-lo millor, a empatitzar amb ell i a entendre i compartir els seus gustos literaris i, sobretot musicals, tal com veurem.
Ricard Pérez és una mica com Sherlock Holmes, a la recerca de detalls semi amagats que donin pistes i permetin copsar la veritat.
Les referències literàries continuen al llarg de l’obra i Ricard Pérez Fuster cita també altres clàssics a més de Conan Doyle com són Juli Verne, Emili Salgari, Edgar Allan Poe, o Herman Melville , entre d’altres.
A poc a poc, els lectors ens veim implícits en la història i, de cada vegada estam més endarrer de com se succeiran els esdeveniments. L’autor ho aconsegueix gràcies a compartir amb nosaltres el dia a dia a la cel·la blanca, els companys de presó, les cadenes perpètues, els caràcters i els costums de presos i vigilants, els hàbits, les anècdotes...tot ens ajuda a viure intensament els fets que es narren, a formar-ne part.
La cel·la blanca tracta també diversos aspectes socials característics dels anys 70-80 i com afecten els pensaments i els costums de les persones d’aquell moment. Un és el cas del conreu de l’espiritualitat i de la fe a partir de la por de Déu representada per un seguit de capellans que juguen amb la por i la utilitzen per castigar els infants i els joves.
Progressivament, ens mostra detalls del personatge principal, com és, qui són i com són els seus companys de presó i ens els descriu a pinzellades. Alhora, dibuixa i explicita el seu estat actual, la visió trista i negativa que mostra d’ell mateix:
“Estic estirat boca amunt en el llit blanc de la meva habitació. Ja hem sopat i aviat tancaran els llums des de l’interruptor general. D’aquesta manera controlen les nostres hores de son. Però aquesta nit estic desvetllat. Miro el fluorescent clavat al sostre. No se sent res. Soc a “The quiet room”.
Si em concentro una mica puc escoltar el meu interior medicalitzat: els sorolls del cap, la circulació de la sang, el meu alenar, el batec del cor. Ja fa molt de temps que estic sol amb mi mateix. Jo soc la meva única companyia.
Em fumaria tres cigarretes seguides, em beuria tres gots de whisky o quatre cerveses. Que no només m’idiotitzessin les píndoles, sinó també l’alcohol. La meva vida és un contínuum permanent: de l’habitació a l’exercici físic, l’esmorzar, les feines de la presó, el dinar, el passeig controlat pels jardins, la televisió, les converses intranscendents amb els meus companys.
No llegeixo res des que em van declarar culpable. Abans la literatura em feia volar i fugir ben lluny. Ara només provocaria que ensopegués amb les reixes una i altra vegada.”
Els companys de la presó son particulars i viuen dins la tristor, en Vicenç, per exemple, no parla , és com un autòmat. En canvi, en Salva xerra pels colzes i arriba a fer-se pesat. Són conscients que són outsiders , que no encaixen dins la societat del seu temps i això ja ve d’enrere, del seu temps d’infantesa i joventut. És quan el metge de capçalera el deriva a un psiquiatra. Ens quests moments Ricard Pérez afila la seva ploma i canvia a un estil molt més concís i entretallat, sec, tant que sembla escrit per un escriptor diferent.
Les confessions de Narcís, les converses amb els metges, els comentaris...ens revelen que ell ha comés algun crim però, molt hàbilment, l’autor sap mantenir la tensió narrativa i ens va transmetent la informació a petites dosis, sense desvetllar del total que va passar fins al final de la trama. Ell desitja que tot fos diferent i acudeix a en Jaume Sisa per plasmar-ho:
“De fet sempre tens temps per pensar. És el que més fas. Tant de bo existís algun producte que m’ho impedís. Però llavors acabaria submís com alguns dels meus companys i, no sé, em resisteixo a ser un idiota.
Doncs sí, he pensat. Sempre en el passat i no pas en el futur. Perquè: quina importància té el que esdevindrà? Soc conscient que tot serà res. Tot seguirà igual. Cada dia el mateix. Quatre parets blanques sense cap porta de sortida. El món de fora ja no és ni tan sols una suposició. És quelcom com un somni inventat. Tant de bo jo formés part del món galàctic d’en Sisa. En ell podria fugir a una altra dimensió i escapar-me fins al setè cel. Però en aquest lloc només hi ha un firmament i sempre és blanc amb fluorescents immaculats.”
Tanmateix, es tracta d’una novel·la amb clarobscurs, amb moments bons i amb moments dolents, que remarca el valor profund de l’amistat, com una àncora que ens dona seguretat i que ens ajuda a treure el millor de nosaltres mateixos. Per a Narcís, el seu amic Albert és com una alenada d’aire fresc, és el que mira des d’una òptica positiva i el fa sentir bé, sobretot pel fet de compartir el gust pels llibres, per les converses sobre els clàssics, és qui li descobreix Lovecraft. Amb ell va a la llibreria del seu oncle i comparteixen l’emoció de descobrir nous llibres i de llegir-los.
Si l’Albert és l’amic dels llibres, Robert ho és de la música. És Robert qui li descobreix el gust per la música contemporània: Bob Dylan, Frank Zappa, Eric Clapton, Deep Purple, Jimi Hendrix, Pink Floyd, entre d’altres. Amb Robert, Narcís descobreix una nova manera de percebre l’amistat i de viure l’espai, sobretot quan visita la seva habitació plena de pòsters, d’elapés. Ambdós s’entusiasmen amb Genesis i amb Phill Collins. També hi ha referències als cantautors i músics catalans com Jaume Sisa, Pau Riba, Quico Pi de la Serra, Ovidi Montllor, Raimon, Serrat, Lluís Llach...
No hi ha dubte que Ricard Pérez ha abocat en aquesta novel·la els seus coneixements literaris i musicals , és un gust compartir aquesta riquesa d’estils i de clàssics contemporanis, tan ben integrada en el desenvolupament de la novel·la.
Precisament, la novel·la mateixa ens desvela que el títol La cel·la blanca prové d’un disc d’Alice Cooper que Narcís compra i que serà el seu preferit. És com una premonició perquè a la caràtula hi ha un manicomi i imatges de malalts mentals. Els referents musicals, ho són des de diferents perspectives perquè el segon psiquiatre du unes ulleres a l’estil John Lennon, ja és curiós.
All Jazz és el local emblemàtic que cerca com a refugi quan les coses no van bé i presenta el doble caire: positiu per la música però negatiu per la beguda.
També hi apareixen referències cinematogràfiques a gran pel·lícules com Sense perdó de Clint Eastwood o Casablanca.
Així l’escriptor va retratant la societat dels anys 80, com són les persones i com es comporten, què llegeixen, quina música escolten, quines pel·lícules veuen, com són els barris i els seus restaurants. Trobam una descripció deliciosa del restaurant de la família Canadell:
“El restaurant es deia Canadell. Era un local de barri, on els diumenges anaven a dinar la gent dels voltants. En el un menú escrit a mà hi havia cinc primers, sis segons, set postres, vi, gasosa, aigua, cafè i copa per als adults.
La porta de la cuina s’obria sovint i jo no entenia com era possible que mai no piqués els cambrers que hi entraven i sortien constantment. M’imaginava el terra ple de bocins de plats, barrejats amb fideus, mandonguilles i granets d’arròs. Però mai no havia vist un accident i m’havia de perdre en tot de pensaments mentre la meva família fruïa del menjar de can Canadell.
El senyor Canadell, un home gros com una bota de vi, era ja molt gran i rebia la gent amb una salutació eixuta, assegut sempre davant de la taula del costat de la porta d’entrada com si controlés que ningú no marxés sense pagar, com si tingués una mena de poder especial que li permetés perseguir els infractors tot castigant-los amb la severitat merescuda. Qui portava les regnes era el seu fill
Marcel, que era una mena de clon de l’amo, però evidentment, amb un aspecte més jove que no vol dir pas jovenívol. A la cuina hi havia la jove del fundador i dos cambrers també grossos atenien les vint-i-dues taules del restaurant. Totes tenien estovalles blanques i els tovallons estaven plegats en forma de mitja lluna.
El pare sempre demanava paella perquè, segons ell, era el millor plat de tot el menú. També prenia el vi de la casa que el servien fred i que si en bevies una mica massa penso que provocava que la migdiada del diumenge fos més llarga de l’acostumat.
Aquell restaurant de barri omplia tots els carrers dels voltants d’olors delicioses de menjars casolans de tota mena, provocant que la gent es guiés pel seu nas per anar a omplir el pap a un preu més que interessant. I un dia el restaurant va desaparèixer en els racons de la memòria. Per aquest motiu, les generacions posteriors ignorarien aquella part de la història del barri. Quan els parents més grans que hi havien anat a gaudir dels seus plats morissin, el Canadell passaria a l’oblit, amb aquell home gros que seia davant de la porta de l’entrada tot vigilant que ningú no marxés sense pagar mentre l’hereu prenia nota de les comandes dels clients i comptava en silenci el capital de la seva futura herència.”
L’autor el presenta amb un punt de nostàlgia i d’enyor del temps i dels espais perduts, igual que el Brusi:
“El “Brusi” al carrer de la Ciutat! Com l’enyoro! Amb les taules de fusta i la gran barra al fons. Les ampolles dels licors en els prestatges situats al darrere. Aquell terra antic, les vidrieres.”
La Maite i la Beth , per altra banda, representen la felicitat, és l’etapa més bella de la vida de Narcís . Tanmateix, l’amor és l’energia sanadora, la màgia suprema que ens fa sentir éssers purs i dignes de ser feliços. I la música els acompanya sempre:
“Cada temps té la seva música. I jo en seguia escoltant perquè volia que la meva filla s’hi acostumés de petita. Amb moderació i fluixeta, com insistia la Maite. I a part de Phil Collins, que ja li agradava abans de néixer, escoltàvem plegats el disc “Dancing with strangers” de Chris Rea. Les seves melodies suaus i la seva veu ronca ens acompanyaven en les estones que jugàvem plegats o li donava de menjar. De vegades la Maite arribava tard i jo me n’havia de cuidar tot sol.”
És fantàstic!
La literatura també l’acompanya sempre, fins i tot a la presó és en Salva qui li parla de Proust, Kafka, Joyce o Dostoievski. Al llibre hi ha espai per fer una picada d’ull un homenatge al seu germà poeta. La referència m’ha semblat preciosa i molt adient:
“He començat a llegir el llibre. A la portada hi ha una foto en blanc i negre d’una nena que es diu Àgatha que deu ser la filla amb autisme de l’autor. He suposat que el fet de no poder-se comunicar amb ella ha de ser molt dolorós. Hi ha hagut un poema titulat “DIAMANT” que m’ha agradat especialment. Hi afegeixo un fragment:
“ No m’allunyaré, diamant meu;
nt meu;
No m’allunyaré.
Sempre fidel a tu, fins allà on pugui arribar. “
Hi apareixen altre referències comparatives a Astèrix i Obèlix, algú s’assembla a Karl Marx. I sonen els noms d’altres filòsofs com Descartes, Sòcrates, Schopenhauer, Nietzsche, entre d’altres.
En conjunt es tracta d’una novel·la molt ben travada , d’escriptura rica i àgil que submergeix els lectors i les lectores en un món complex i sorprenent que ens acompanya en el dia a dia però que, molt probablement, desconeixem com a societat perquè només tenim ulls per la superficialitat i no ens imaginam què hi ha darrere les malalties mentals o darrere les circumstàncies que ens hi condueixen. La novel·la connecta amb un corrent actual de la literatura catalana dins el qual hi situaríem novel·les com Ocells de pas, de l’escriptora M. Antònia Perelló Femenia, que presentàrem també a la Institució l’any passat i que analitza com s’arriba a la indigència des de posicions socials elevades, com és el cas d’un director de banc i d’altres personatges.
Em sembla una novel·la molt recomanable i molt adient per ajudar-nos a conèixer millor els perfils diversos de les persones que poblam la nostra societat. Per acabar, m’agradaria compartir amb tots vosaltres , les paraules de cloenda del pròleg de Gabriel Barceló, que subscric completament:
“Emocionen i fan que humitegin els ulls a qui encara és capaç de contenir les llàgrimes, les escenes finals del relat davant la solitud en què es troba el personatge central, en Narcís, que es veu oblidat i desemparat de la societat consumista i benestant que amaga en institucions penitenciàries especialitzades tot allò que enterboleix l’escena de la vida quotidiana. L’autor, psicòleg i bon coneixedor de les misèries humanes, ha sabut tractar-les, amb tota la dignitat que se’n pot esperar d’un atent professional. M’ha recordat una frase, que vaig llegir a la meva llunyana joventut, en què el protagonista, un jove que també havia sofert la befa dels companys a l’escola, la severitat dels pares i la mofeta dels germans: «Em puc morir, perquè ja no estim res!»
Ben arribada, doncs, La cel·la blanca. Estic segur que agradarà als lectors més exigents, puix s’adonaran que en la nostra existència, avui tan competitiva, tan sols l’amor, la comprensió, la paciència i l’amistat sincera esdevenen els millors remeis a les depressions, als problemes mentals i a la frustració de tantes vides destrossades. Ens agradaria que, ben aviat, la poguéssim veure convertida en una pel·lícula. El guió, em sembla que està ben servit.”
Agost, 2021
Ricard Pérez, enhorabona!
Manacor, dia 22 de setembre de 2022