LA NOIA D’AIRE BLAU – Jordi Roig


Sempre que un poeta escriu una novel·la, hi ha qui immediatament s’aferra al salvavides crític de l’obvietat i diu alguna ximpleria previsible com ara “des del primer moment s’endevina que es tracta de la novel·la d’un poeta”. Ho sento: en nom de l’agudesa crítica cal que odiem els tòpics, i aquest en seria un i massa repetit per al meu gust. La noia d’aire blau no és la novel·la d’un poeta. És la novel·la d’un escriptor seriós i autoexigent, d’un rigor creatiu estricte, que fins ara, si més no públicament, s’ha expressat amb cinc poemaris d’excel·lent factura i una novel·la: aquesta que avui presentem en societat —perquè la que té al calaix encara no compta. Qualsevol escriptor que, com a tal, s’hagi enfrontat a la narrativa curta, a la novel·la, al teatre o a la poesia, sap que cada gènere o subgènere té uns condicionants, unes servituds i unes llibertats ben diferents. D’això, d’aquesta experiència, Jordi Roig n’ha extret unes conclusions que són les que li han servit per fer, com a escriptor responsable que és, de la seva poesia “poesia”; i de La noia d’aire blau, aquesta bona novel·la que acaba de sortir del forn. Ara deixeu-me que faci una afirmació rotunda: afortunadament, al món i als Països Catalans, no tot és novel·la negra. Si bé aquesta modalitat ha tingut i està tenint una important revifada, hi ha moltes maneres més de narrar que no passen obligatòriament per la teoria del “conflicte”. Vull dir que, en una novel·la, no necessàriament ha d’haver-hi segrestos, crims, extorsions, màfies, droga, amenaces, tiroteigs, i bons i dolents marcant patilles, pistoles o paquet. La teoria del “conflicte”, d’anar de tatatatxan en tatatatxan, d’ensurt en ensurt, és la que pretén que llegim i passem les pàgines a la velocitat de la llum… i sovint, en acabar, tenim un regustet de sang, i una sensació de buidor, de… sí, però… i ara, què…? I, justament, per haver llegit a la velocitat de la llum, ens enceguem i tornem a quedar a les fosques. Per sort, deia, hi ha també una altra manera de narrar i de novel·lar… que és quan la ficció passa pel sedàs de la bona literatura i en destria el gra de la palla. El gra serà allò que podrem moldre en el molí del cervell per extraure’n farina de pensament, de sentiment, d’emoció i de coneixement. I la palla n’és una pila de paraules que enviem immediatament a la incineradora del cervell. Des de la mateixa cita que obre la novel·la —un fragment de l’inquietant Llibre del desassossec de l’encara més inquietant escriptor portuguès Fernando Pessoa—, l’autor, el Jordi Roig, se’ns mostra agosarat perquè ens anuncia que la seva novel·la no va de cap heroi, sinó al contrari, d’un antiheroi. I el nostre protagonista antiheroi —Pere Ribot, 41 anys— estarà envoltat, al seu torn, de la mare vídua —amb qui encara viu—, dels amics i d’algunes amigues, tots plegats tan antiherois com ell mateix. Però hi haurà un contrapunt a tanta antiheroïcitat: ELLA, la noia d’aire blau, l’Aurora, el personatge que esperàvem… perquè l’autor ja ens l’havia anunciat en el mateix títol de la novel·la, i perquè el novel·lista necessitava transcendir el realisme de l’obra. Serà ella, l’Aurora, qui capgirarà el món rutinari del protagonista, qui li obrirà de bat a bat les finestres del cor de la indecisió per mirar de ventilar un tarannà massa reclòs en si mateix. Serà l’Aurora qui contribuirà a eixamplar la filiació del realisme literari esmentat a una altra mena de realisme: el realisme “màgic”. Des de la primera frase de la novel·la, aquesta flueix d’una manera sorprenent, tenint en compte la sobrietat dels recursos que utilitza l’escriptor. La història ens atrapa i ens desconcerta sense necessitat de grans efectes i clarobscurs. El mateix estil literari no té res d’artificiós i la llengua que gasta discorre dins d’una claredat i nitidesa que és un exemple de com es pot transmetre i expressar un món ric i dens amb un estil auster, defugint per sistema tant la temptació del preciosisme lingüístic com la del col·loquialisme a ultrança. A més del Pere, solter, de sa mare, i de l’Aurora, l’autor ens presenta i ens dibuixa els amics més propers del protagonista —el Manuel, el Patis i l’Eloi—, les amigues del Pere —la Mercè, la Sònia i la Marga—, i la parella amorosa dels amics —la Remedios/Remei, del Manuel; la Carol, de l’Eloi; i l’Alan, del Patis. Al llarg de la novel·la se’ns presenten diferents episodis i moments de la vida i de l’amistat entre tots ells que ajuden a interpretar i donen profunditat a cadascun dels personatges i a la seva tragicomèdia particular. En aquest sentit, també, la novel•la flueix i avança més com el corrent d’un riu cabalós que no pas com la seqüència esglaonada d’una escala. El bon lector que busqui la dimensió temporal i espacial de la novel·la, que no es posi nerviós si es troba amb dificultats tant per mesurar-la en el temps com per localitzar-la en l’espai. El propòsit del novel·lista ja és aquest: la vida, per als nostres personatges, és tant una percepció angoixant de dilluns que comencen setmana rere setmana, com de pobles o ciutats que cada vegada s’estan uniformitzant més en aspectes essencials. La noia d’aire blau té també una lectura metaliterària. El protagonista és poeta perquè se’n sent, perquè escriu poesia; però també vol ser novel•lista: de fet, la voluntat d’escriure una novel·la i de no acabar de posar-s’hi mai de debò, la recorrerà irònicament de cap a cap. Durant l’obra, Pere Ribot parla de poesia i d’autors preferits: llegeix Lorca, concretament Poeta en Nueva York, i Miquel Bauçà (un altre immens i inquietant poeta solitari). Ens explica que va anar a la presentació d’un llibre de Miquel Martí i Pol a Vic, acompanyat de l’amic Patis. I no es conforma amb això, sinó que, amb motiu de la mort del poeta de Roda de Ter, ens regala un poema que el personatge de ficció li dedica la mateixa nit del seu traspàs. Un poema, “Vespre”, que, tot s’ha de dir, Pere Ribot copia descaradament d’un llibre de Jordi Roig, aquest: “Intempèrie”. Pere Ribot, a més a més, reflexiona sobre la novel·la com a àmbit expressiu de ficció i de fingiment… i sobre la poesia com a àmbit expressiu d’intimitat i sinceritat. Tanmateix, que ningú no busqui vida i miracles de Jordi Roig en Pere Ribot, perquè no els hi trobarà. I viceversa: en això dels alter ego recordeu la resposta atribuïda a Flaubert a qui li va demanar sobre la personalitat d’Emma Bovary: “Madame Bovary, c’est moi”. Tots els escriptors la subscriuríem en alguns dels nostres personatges; llàstima que, pel que sembla, l’autor francès mai no la va dir. Una de les moltes qualitats de La noia d’aire blau és que respecta profundament la intel·ligència del lector: la novel·la diu tant com no diu, i amb això vull donar a entendre que, el que no expressa, l’autor confia que ho completarà el lector. Per exemple, la presència recurrent d’un simbòlic llençol blanc al menjador de la casa familiar del protagonista convida el lector a construir-se una explicació que l’autor obre però no tanca. De la mateixa manera, en els moments culminants de l’obra, Jordi Roig no ens demana que siguem còmplices o creients de res, sinó que ens proposa una sàvia llibertat d’interpretació. Arribats a aquest punt, fixeu-vos que no he parlat per a res de l’argument de l’obra. Ni ho penso fer. Ja la llegireu. Del llibre, agafo una capseta verda de cartró gruixut de sota el sofà i en trec una opinió de la noia d’aire blau sobre el cinema, que reflecteix perfectament el que jo he sentit amb la novel·la del Jordi: “M’agraden les pel·lis que, un cop acabades, em facin sentir una altra, que experimenti un canvi per dins, que m’emocionin i em facin pensar. No suporto les comèdies americanes i els finals feliços”. Doncs, senyores i senyors, si voleu llegir una novel·la perquè us faci sentir uns altres, per experimentar un canvi per dins, per emocionar-vos i perquè us faci pensar, la teniu aquí, a la Palma: és La noia d’aire blau, amb el luxe impagable de tenir també sempre a tocar Jordi Roig, el seu autor.Moltes felicitats al pare de la criatura literària i als seus lectors.

Jordi Boladeras Sancho

Sant Vicenç dels Horts, 30 de novembre de 2011

0 visualizaciones0 comentarios

Entradas Recientes

Ver todo